CASAMAR – Llafranc
Aquest mes de juliol ens hem posat de gala i hem fet una visita al Restaurant Casamar de Llafranc. El restaurant té una estrella Michelin des de l’any 2011. La cuina la dirigeix el xef Quim Casellas i la sala la seva germana, la Maria Casellas. La situació del Casamar és espectacular, dominant la cala a una certa alçada i amb unes vistes de postal des de la terrassa. El lloc està molt ben condicionat, pensat per fer-te sentir còmode.
Només entrar per la porta tens una visió d’una cuina moderna i amplia on ja estava treballant el Xef. Per cert, en veure’ns entrar va venir a saludar-nos com si ens conegués de sempre. La rebuda va se molt acollidora. Ens van oferir per seure a la terrassa gaudint d’una nit d’estiu estrellada, amb temperatura ideal i amb unes vistes a la badia de Llafranch fantàstiques.
La carta del restaurant no és gaire extensa però no li falta de res: entrants, arrossos, carns, peixos i postres. S’ofereixen les creacions gastronòmiques del Quim Casellas on demostra la seva formació amb alguns dels cuiners catalans més importants. També pots triar entre dos menús. Un de degustació de 82 euros i un altra de 51 euros, més pel migdia, on pots escollir entre dos arrossos de la carta després d’uns entrants.
Ja que anàvem a totes vam escollir el menú degustació. Per acompanyar el menú vam optar per una delícia de vi blanc. L’Abrisa’t de Bàrbara Forés de la DO Terra Alta. Val a dir que va fer molt bona companyia als plats del menú de degustació.
Un apunt sobre el vi escollit. Es tracta d’un vi blanc realitzat amb garnatxa blanca 100% utilitzant la tècnica ancestral del brisat, que consisteix en elaborar un vi blanc com si fos un vi negre. El vi macera durant cinc dies amb les pells, polpes i llavors, després es premsa i continua la fermentació en una gerra de fang de 750 litres durant 20 dies. Posteriorment roman a la mateixa gerra amb les mares durant 6 mesos. El resultat és un vi de color daurat, singular, distingit, potent i untuós, amb olors i sabors vegetals que recorden als boscos del Mediterrani. És un vi que evoluciona molt be dins de l’ampolla.
Desprès d’un petit aperitiu de quatre mossegades, algunes exquisides, van començar a desfilar els plats escollits pel Quim Casellas per formar part de la degustació. La sardina marinada amb gaspatxo de mongeta verda, una combinació molt agosarada amb un resultat que no tinc clar com definir (no em va acabar de fer el pes). El laminat d´orada, gingebre, mini cebetes i tomàquet confitat; un cevitxe on la llet de tigre la tracten amb nitrogen líquid per servir-la en forma de granissat. La anguila fumada, foie mi-cuit i nèctar de pinya verda; una plat espectacular, una combinació de sabors valenta però que funciona molt bé, el millor plat del menú.
La degustació va continuar amb el ravioli calent de gamba, patata, ceps i suc de rostit. Una altra elaboració deliciosa on la gamba es envoltada amb cansalada molt fina formant uns raviolis que són una exquisidesa. A continuació la tonyina Blue Finn amb consomé de tomàquet escalivat i per finalitzar els plats salats l’espatlla de garrí ibèric amb amanida de poma i taronja cuita a baixa temperatura.
La cuina dolça del Casamar té molt nivell. Per postres ens van portar dos plats. El Cítric, una crema freda de llimona acompanyat amb un granissat d’api, per netejar el paladar i refrescar. I la Xo-co-la-ta, un ganache de xocolata, avellana en dos textures, una gelada i l´altre cremosa amb una escuma de galetes María, que recordava a un berenar de la infància.
En línies generals vam sopar molt bé i vàrem passar una molt bona estona. De tota manera he de realitzar tres critiques. Les dos primeres sense més importància. El cevitxe el van servir en un recipient totalment inadequat. El van presentar en un safata plana, la presentació amb la llet de tigre granissada estava molt bé, però quan es va anar desfent el líquid va precipitar-se a la taula.
Aprofito per comentar que començo a trobar en molts restaurants d’alta cuina, i no només a Catalunya, menjars servits en plats i peces de porcellana de Pordamsa. Se’ls ha de felicitar pels dissenys i pel creixement dels darrers anys. L’exposició a Sant Climent de Peralta val una visita.
La segona és pel que fa als petits fours que normalment porten al final els restaurants gastronòmics i que solen estar deliciosos, com en aquest cas. En aquesta ocasió ens els van portar amb el compte la qual cosa no et permet degustar-los com és de menester. En la meva opinió els han de portar amb els cafès per poder-los gaudir amb la tranquil·litat que es mereixen. La veritat és que no sé si va ser una badada o és costum del restaurant endolcir el compte amb aquesta gentilesa de la casa.
La tercera és el del temps d’espera entre plat i plat. En un menú degustació soc exigent amb aquest aspecte. El plats han de sortir amb un ritme constant que no ha de superar un cert temps raonable d’espera. Crec que el motiu d’aquest problema va ser que el restaurant estava al límit de la seva capacitat. El slowfood que practica el xef del Casamar no pot servir d’excusa ni es pot portar al límit de la paciència.